Amb l’arribada de l’estiu solien arribar les sandàlies, els tirants, els pantalons curts…En fi, la calor; ara ja no, sobre tot si vius en una ciutat totalment condicionada, com Barcelona, per posar un exemple, que ara sembla oferir una primavera perenne.
Quan vaig néixer jo no existia o no estava estès arreu l’aire condicionat i jo junt amb els meus companys i professors anàvem a escola i que recordi, ningú s’havia desmaiat, la gent anava a les oficines financeres, la gent anava a les botigues, la gent anava a treballar i no es paralitzava res...Ara sembla que no sabem estar als llocs si no tenim aquests trastos d'aire condicionat, que, per altra banda, provoquen l’estrany efecte d’haver de portar sempre a sobre un jersei o un fulard o de vegades les dues coses, per no agafar un d’aquells empipadors constipats d’estiu, que després són tan difícils de treure’s de sobre, ja que aquest aires artificials no deixen tranquils els nostres nassos, bé, les nostres vies respiratòries.
Recordo als desmemoriats que: hi ha un anunci a la tele on es recomana des de les institucions publiques posar-lo a 26 graus, és suficient! que si ens excedim en el seu us malgastem diners i energia, que, si bé es cert que al carrer hi fa calor, i que quan s’arriba als destins dels nostres trajectes es fa amb una sensació d’ofec, només descansant uns minutets ja baixa la temperatura corporal (sí, senyores i senyors, en repòs baixa!).
Per concloure, clamo al sentit comú de qui controla els termostats!!