Un dia, però, va caure a les meves mans el llibre Porqué no soy cristiano, de Bertrand Russell. Va ser com una il·luminació i aleshores vaig fer el següent raonament: Sóc un ser humà, un animal racional, això vol dir que tinc un cervell per raonar i vaig començar a qüestionar tot el que des de la més tendra infància m’havien ensenyat, a casa i al col·legi: la Santíssima Trinitat, la concepció de Maria sense perdre la virginitat, la infal·libilitat del Papa, la Creació en 7 dies, l’ascensió al cel de Jesús i de la Verge, l’existència d’un cel, d’un infern i d’un purgatori, la immortalitat  de l’ànima, el Dia del Judici, les històries de la Bíblia, els miracles. Se m’havia inculcat que Déu era, entre altres coses, omnipotent i omniscient (o sigui, que per a ell tot era present; no hi havia ni passat ni futur i ho veia tot). Vaig començar a llegir llibres a favor i en contra de tot això, vaig tenir llargues converses amb amics, professors i capellans. Aleshores vaig arribar a pensar que si realment Déu existia havia de ser dolent, malvat, criminal, i si no, com podia consentir –malgrat que l’ésser humà té l’ anomenat  “lliure arbitri”- que al món que ell va crear hi haguessin més pobres que rics, més misèria que abundància, tantes i tantes desgràcies, calamitats, guerres, crims, genocidis, devastacions, sofriments? Perquè quan ho va crear tot ja sabia que tot això passaria. Vaig pensar que van ser els humans –microbis, virus, en el conjunt de l’univers- els que van donar tots aquells qualificatius a Déu. Era que, potser, Déu tenia un concepte completament diferent al nostre sobre allò que és el bé i el mal i que als seus ulls, tots aquells estralls eren una cosa neutra, ni bona ni dolenta?

Després de set anys de pensar, debatre i llegir, ho vaig tenir clar: el 25 de març de 1959, dia de l’Anunciació, i festa de precepte, ja no vaig anar a missa. Vaig deixar de ser catòlic i cristià i després d’alguns anys d’agnosticisme em vaig declarar ateu convençut, i aquest convenciment s’ha anat  arrelant, confirmant i assegurant-se dins meu, amb més recerca, amb més debats, amb més lectures. Havia perdut aquella fe que jo havia jurat que mai no perdria. I per què tenia fe religiosa? Doncs perquè des que vaig néixer, em van batejar i, per tant, ja era cristià i a casa i al col·legi, pares, professors, capellans, van començar a unflar-me el cap amb una sèrie de “veritats” indiscutibles, que no calia justificar, perquè la fe indiscutible és una virtut, i tot aquell adoctrinament resta fixat, en la majoria de la gent, per a tota la vida i esdevé fe infrangible, indestructible, que pot durar tota la vida si la persona no té inquietuds o té mandra de pensar. Així de senzill.

Morir no m’importa massa i no em fa gens de por, el que sí que vull és viure el màxim de temps i amb bona qualitat de vida. Després de la mort, no hi ha res que m’importi i no em preocupa gens i em fa molta tristesa quan penso la de milions de gent que creu que som a una vall de llàgrimes i que hem de fer el màxim de sacrificis per guanyar una vida eterna que no existeix, encara que ells n’estiguin convençuts. Estic totalment d’acord amb Michel Onfray quan diu: “No menyspreo els creients, però em sembla desolador que prefereixin les ficcions tranquil·litzadores dels infants a les cruels certituds dels adults. Prefereixen la fe que calma a la raó que intranquil·litza, encara que sigui al preu d’un perpetu infantilisme mental”. També combrego amb el pensament de Nietzche: “El concepte de Déu fou inventat com a antítesi de la vida. El concepte de “més enllà” fou inventat amb la finalitat de desvalorar l’únic món que existeix. El concepte d’“ànima”, d’“esperit” i, fins i tot, el d’“ànima immortal”, fou inventat per menysprear el cos, emmalaltir-lo –tornar-lo “sant”– per tal de contraposar una espantosa despreocupació per tot allò que mereix seriositat en la vida. En lloc de salut, prefereixen la “salvació de l’ànima”. El concepte de ”pecat” fou inventat alhora que el seu corresponent instrument de tortura, igualment, el concepte de “lliure arbitri”, per obnubilar els instints amb el propòsit de convertir en una segona naturalesa la desconfiança amb relació a ells. El concepte de Déu –diu Onfray- elimina tot allò que se li resisteix: la Raó, la Intel·ligència, l’Esperit Crític”.